A la plaça de València, Bastonet colpejava els bastons contra les pedres antigues. Tac, tac, TAAAC! Les ombres de les torres s’allargaven mentre el ritme omplia els carrers. De sobte, van saltar espurnes daurades.
Els bastons van brillar com dues estrelles menudes i van estirar Bastonet cap a un vell edifici. La ballarina va saltar darrere d’ells, travessant la plaça en un instant. A la façana, un cartell anunciava la destrucció.
Bastonet va córrer entre muralles, arcs i carrers estrets. Cada colp contra el terra feia tremolar les finestres; els coloms s’envolaven i una esquerda deixava caure pols. «Encara hi som a temps», va xiuxiuejar.
Primer, Bastonet va provar el ritme de les torres: tac-tac-tac! Després, el de les muralles: TUM, TUM, TUM! Finalment, va dibuixar amb els bastons una música ràpida perquè els mosaics valencians tornaren a brillar.
Però el vent va bufar amb força i va apagar les espurnes. Els bastons van rodar carrer avall, ràpids com peixos de fusta. Un colom s’hi va posar damunt, amb el cap ben alt, com si dirigira una orquestra.
Bastonet va seguir el colom fins a la plaça. L’ocell va alçar el vol i va desaparèixer darrere d’una torre. Allà, els bastons esperaven entre les pedres, quiets, amb una sola espurna amagada.
Bastonet va alçar els bastons màgics. Va començar a ballar: tac, tac, TAAAC! Cada colp despertava una pedra, cada volta encenia un mosaic. El ressò va créixer fins a omplir tota la plaça.
Les torres es van il·luminar dalt de la plaça. Les muralles es van tancar lentament, com un abraç de pedra. Davant d’aquella dansa impossible, les màquines de destrucció van aturar els motors.
Bastonet va abaixar els bastons, ara brillants com fanalets. Va caminar per la plaça mentre l’edifici continuava dret, amb les esquerdes segellades i els mosaics encesos. Tac, tac, TAAAC! El so encara viatjava pels carrers antics.
Bastonet va somriure i va alçar un bastó. La plaça esperava una altra vegada. Tac, tac, TAAAC! I la nova dansa va començar per tota la ciutat.